Pares exigents, despreocupats d'allò important per al nen, massa permissius, poc tolerants, histèrics, poc afectius, possessius, obsessionats, injustos, incoherents, entre molts altres adjectius, són els que marquen la diferència entre un nen disciplinat i un amb trastorns de la conducta.
Cada nen, pares i situació són casos únics, no existeix una tècnica per millorar els problemes de comportament. Allò que funciona en un nen, pot no aportar res a un altre. Per això, pares i educadors han de seguir un mateix patró per tal de solucionar la conducta en el nen.
Aquests problemes poden resultar molt molestos per als pares, donat que solen suposar un desafiament a l'autoritat i control. Lamentablement, aquests problemes, pareixen anar a l'alça, incrementant la seva magnitud, freqüència i el que es més significatiu, l'edat d'inici és cada vegada més primerenca.
Segons un psicòleg de la Fiscalia de Menors de Madrid, Javier Urra: "si tienes un niño pequeño que hace lo que quiere, que piensa que todos a su alrededor son unos satélites, que a los dos años no ayuda a recoger los juguetes, que jamás se pone en el lugar del otro, aprende que la vida es así y la madre es una bayeta que sirve para ir detrás de él. Si eso no se frena, cuando tiene 16 o 17 años se desborda: exige mucho dinero y cuando la madre un día le dice no, no lo tolera. Lleva 17 años oyendo que sí a todo. ¿Cómo que no?, dice. Entonces la empuja contra la pared, le tira la comida a la cara, la amenaza".
