Procediments operants: reforç i càstig

Abans de fer cap canvi, s’ha de saber què es desitja canviar. No serveix de res etiquetar al nen com irritant, tossut o rebel, aquestes etiquetes són generals i no es pot canviar una cosa tan poc definida. A més no es tracta de canviar tot el nen sinó solament la conducta o actitud.
Primer s’ha d definir i aïllar el problema. Què és exactament el que el nen fa, o no fa, repetides vegades? Què és allò que ha de fer, o no, més sovint?

Les tècniques que s’utilitzen són molt concretes, centrades en l’aquí i l’ara. Basades en l’anàlisi funcional de la conducta i la seva modificació. Ideals per trastorns educatius  que necessiten respostes immediates per a controlar certes conductes.
Aquest conjunt de tècniques poden utilitzar-se individual o col·lectivament  i poden aplicar-se en una gran diversitat de situacions i trastorns. S’han utilitzat àmpliament en educació, en trastorns greus de conducta (autisme, retràs, esquizofrènia,etc.) i també en el món de la salut i el deport, entre d’altres. Les limitacions d’aquestes pràctiques són que actuen sobre la conducta manifesta sense tindre en compte altres factors com els emocionals, genètics o ambientals, que poden ser també l’origen dels trastorns.

Els mètodes operants han existit d’una o altra forma al llarg de la història, probablement des d’èpoques prehistòriques, quan per primer cop es van adonar que podien controlar la conducta per mitjà de la recompensa o el càstig.
Aquests estudis de recompensa i càstig van començar amb  els estudis, d’Edward L. Thorndike (1898), sobre l’aprenentatge animal i la seva coneguda  “Ley del efecto”
No obstant, va ser  B.F. Skinner (a partir de 1938) qui va formular els fonaments conceptuals i empírics dels mètodes operants a partir dels principis del Condicionament Operant o Instrumental. Aquests mètodes operants es preocupen per augmentar, disminuir o mantenir la conducta en situacions particulars.

La majoria de programes de condicionament operant, en general, es componen dels següents passos:

1r.- Identificar la conducta objectiu que s’ha d’augmentar o disminuir.
2n.- Registrar la conducta tan objectivament com sigui possible.
3r.- Introduir el programa creat per a procedir a l’augment o disminució de desitjada conducta.
4rt.- Modificar el programa si no obtenim els resultats desitjats sobre la conducta.
5è.- Assegurar la generalitat del canvi de conducta, que es generalitzi en altres conductes i que continuï o es mantingui després del final del programa.

Els diferents procediments els podem agrupar en dos grans grups:

- Procediment per augmentar la conducta.
- Procediment per disminuir la conducta.

El procediment per augmentar una conducta és l’ús de reforçadors. Un reforç positiu és qualsevol estímul que augmenti la probabilitat d’una conducta o resposta positiva. Un reforç pot ser de forma verbal (“ho has fet molt bé!”, “estic content pel teu comportament”) o pot concretar-se amb l’entrega d’alguna cosa que li agradi al nen (llaminadures, petites joguines, etc.)

Un reforç ho és en funció del que motiva a la persona o grup que el rep a modificar la conducta en el sentit desitjat.
També existeix el reforç negatiu, es tracta de qualsevol estímul on la seva eliminació després d’una resposta, augmenta la probabilitat d’aquella resposta. És un estímul aversiu. Per exemple, si un nen s’arrepenteix després de començar una baralla o demana perdó a classe pel que ha fet, li pot servir per evitar un càstig més gran.

Per disminuir una conducta fem servir diferents procediments. Un d’ells és l’extinció, que és probablement el mètode operant més utilitzat per disminuir la conducta. Primer s’ha d’esbrinar què és el que reforça a la conducta i posteriorment eliminar aquest reforç. Aquestes tècniques a més de disminuir una conducta solen tenir varis efectes importants que hem de conèixer:

1.- La conducta sotmesa a l’extinció pot augmentar la seva intensitat en freqüència i duració al principi.

2.- L’extinció pot provocar conductes emocionals (plors, conductes destructives,etc.)

3.- La conducta objectiu pot tornar a ocórrer una vegada extingida i quan ja no és reforçada.

L’altre procediment que podem fer servir per tal de disminuir una conducta és el càstig. És un mètode controvertit que té defensors i detractors, però que sens dubte hauria de ser una de les últimes possibilitats a escollir davant conductes disruptives.
Quan hi ha conductes violentes, agressivitat verbal o física cap als companys o mestres hi ha que recórrer al càstig, es necessiten procediments immediats i contundents.

Quins són els principals símptomes dels trastorns de la conducta?

La major part de símptomes que pot presentar un nen amb trastorns de la conducta, de vegades també la pot presentar un altre que no té aquests trastorns. La diferència és que els símptomes dels nens amb trastorns  succeeixen de manera més freqüent i interfereixen amb l’aprenentatge, amb l’escola i, en alguns casos, en les relacions amb els demés.

Hi ha quatre grups principals de comportaments que es poden enumerar pels símptomes més comuns de trastorns de conducta. Tenint en compte que cada nen és un món i pot experimentar-los d’una forma diferent, els classifiquem en: 

- Trastorn dissocial de la personalitat:

 es tracta d’un patró repetitiu i persistent de comportament en el que es violen els drets bàsics dels demés. Són varis els símptomes que podem observar en un nen/a amb trastorn dissocial:

Agressions a persones o animals: fanfarronejar, amenaçar o intimidar als altres. Començar baralles, fer servir alguna eina que pugi fer mal. Manifesta crueltat física amb persones i/o animals. Robar enfrontant-se amb la víctima.

Destrucció de la propietat: ha provocat deliberadament incendis amb la intenció de causar danys greus o destruït propietats dels altres.

Fraudulència o robo: menteix sovint per obtenir béns o favors d’altres persones. Ha robat objectes de valor sense enfrontar-se amb la víctima.

Violacions greus de les normes: surt de casa de nit a pesar les  prohibicions dels pares, s’ha escapat de casa. Fa faltes a classe.

- Trastorn negativista desafiant: es tracta d’un patró de comportament negativista, hostil i desafiant, que dura al menys sis mesos amb els següents comportaments:

-. S’enfada i té rebequeries.

-. Discuteix amb els adults, els desafia i es nega a complir les obligacions.

-. Acusa als altres dels seus errors o del mal comportament.

-. Molesta a altres persones deliberadament i és susceptible o fàcilment molestat pels altres.

-. És colèric, rancorós i venjatiu. 

Tots aquests símptomes apareixen molt més aviat que fa uns anys i de forma més freqüent amb un alt grau d’agressivitat i rebequeries.
Entre d’altres, aquestes conductes són de les més freqüents que presenten nens amb trastorns de conducta. Més endavant esmentaré alguns altres problemes d’aquesta.